Adri

Adri és el matorraler per excel·lència, és perillós quedar-se amb ell envoltat de matolls.

La veritat és que a Adri ho coneixia poc i és cert que a vegades sembla que no estigui, però a la qual es deixa anar, cal lligar-ho en curt.

Sacrificat per l’equip i disposat al que faci falta.

No queda res més a dir que Adri va ser un gran i agradable descobriment.

Aquí us deixo amb el seu relat de l’Onco.

El Manuel Costa era argentí; de Lomas de Zamora, fan del Milrayitas i secretari de la Peña Los Andes en España.  Tot just tenia 60 tacos. Treballavem junts desde feia anys.  Va ingresar a l’hospital per unes molèsties l’1 de setembre del 2019. El dia 3 d’octubre l’enterravem. Puto bitxo. El dia 5 d’octubre vaig participar a l’Oncotrail amb alguns companys de la Penya Runners Espanyol.

El Manu va ser present les 19 hores i 20 minuts que va durar la prova. Va renegar de cansament, com acostumava  a fer, però a l’acabar va fumar-se un piti i, amb la primera birra que ens vem beure, vaig sentir que havia disfrutat. Com jo.

Van ser dos dies molt intensos tan a nivel físic com mental. Són d’aquelles experiències que et queden marcades a la memòria per sempre…com la tanda de penals a Màlaga, l’anfiteatre de Sarrià durant la UEFA del 87 o el tren Periku Ferroviari a la final de València del 2000.

Per algú  introvertit i reservat com jo va ser tot un repte. Sovint els ficus que té ma mare al balcó són més comunicatius i expressius que jo. I aquell finde encara més. Clar que tot es més fàcil quan veus tantes samarretes periques juntes. Tot es torna aIegria i  felicitat,  molta felicitat.  Llavors, els agobis desapareixen. Espanyol mai caminaràs sol deia la pancarta que vèm desplegar a la sortida. Pell de gallina. I així és…aquest beneït sentiment que portem ens fa més forts. Tots els meus companys oncos així m’ho van transmetre.

Gràcies Roser per ficar-nos al cap la idea de participar. Gràcies a la resta de companys, corredors/no corredors i sponsor, per la vostra predisposició i el bon rotllo. Ens veiem ben aviat maleïnt pujades, amb cansament, problemas musculars; i somriures a parts iguals.

PD: em va costar… però al Manu el vaig fer periku… i allà on sigui porta el 21.

Adria Palomar

Equip 21